L'amic Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, fa anys que m'escriu cartes amb poemes, reflexions i pensaments que demostren que mai ha abandonat l'activitat literària, sinó que l'ha comprimida i continua microactuant.
A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.
En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".
Els dos darrers:
"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.
"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.
La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.
Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.
Joan, posa't correu electrònic, "porfa".
miércoles, noviembre 11, 2009
sábado, septiembre 26, 2009
EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO
Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
jueves, septiembre 24, 2009
AIXÍ ES MULLA L'ESQUERRA DE VERITAT
Sense paraules. La defensa dels drets dels animals és un dels eixos que des de l'esquerra no s'haurien de deixar mai de banda.
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS
De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.
Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.
Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.
Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.
Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.
S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.
El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.
El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.
Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.
La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.
És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:
L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.
Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP
Mataró 23 de setembre de 2009
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS
De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.
Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.
Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.
Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.
Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.
S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.
El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.
El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.
Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.
La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.
És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:
L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.
Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP
Mataró 23 de setembre de 2009
lunes, agosto 31, 2009
UNES PARAULES PER A EN BUXEDA
Vaig conèixer en Buxeda entre mars de llibres vells, reconduïts i preparats per ser salvats i llançats, de nou, a les mans dels lectors.
Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.
Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.
Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.
En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.
En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.
- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost
Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.
Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.
Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.
En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.
En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.
- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost
lunes, agosto 24, 2009
EN RECORD DE PEP MANTÉ
Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
domingo, agosto 09, 2009
DEL CARRIL-BICI A L'ORIGEN DELS PROBLEMES
El recent conflicte del carril-bici del Pla de l'Avellà deixa als marges una profunda reflexió: el municipi està vivint un gran canvi sociològic en els darrers anys, lent però imparable: la nova Cabrera d'unes noves persones, el pas del temps i l'evolució, ens agradi o no aquesta evidència.
Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.
Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.
D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.
Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.
D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.
Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.
Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.
Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.
Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.
D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.
Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.
D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.
Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.
Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.
HO DIU EN JOSEP VINYALS DE CABRERA
Ahir, prenent unes cerceses amb en Chicho Rovira i en Josep Vinyals al Nou 73, aquest darrer va fer una gran reflexió: en la societat actual, més que ser de dretes o d'esquerres, el que determina és tenir feina o no.
Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.
Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.
jueves, julio 02, 2009
BLOQUEIG DEL VAIXELL DRAGA A ARENYS DE MAR
Avui, els pescadors d'Arenys de Mar han fet una acció de bloqueix a un dels vaixells draga. L'acció és una protesta pel que consideren una destrucció de l'ecosistema marí.
És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?
És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
